Economista. Transició completa

Avui em graduo del màster d’Economia  a la Barcelona Graduate School of Economics. I després d’haver fet dues enginyeries la pregunta que em fa quasi bé tothom i és la que us pot estar sorgint en aquest moment. I com és que et vas canviar? Intentaré respondre-la.

I dic intentaré perquè no tinc una resposta convincent de cara a la galeria. El consell final de Robin Hogarth, professor del màster especialitzat en com les persones prenem decisions econòmiques, va ser: “Sigueu tan racionals com pugueu en les petites decisions que preneu, i la suma de petits encerts comportarà una gran millora a la vostra vida. Per les grans decisions, feu el que us digui l’instint”. Sense conèixer-lo, li vaig fer cas. Com a enginyer tenia un futur més o menys assegurat, havia fet civil i industrials, amb una estada d’un any a l’Imperial College London, i no paro de llegir que es necessiten enginyers. Com a economista, tenia (i tinc) un gran interrogant a la pregunta què serà de mi?

Però el fet és que em trobava molt més còmode llegint The Economist, o llibres de història econòmica, que buscant informació sobre el nou iPhone, o algun pont quilomètric que s’hagi construït a algun país asiàtic. Si el temps lliure el dedicava a aprendre economia, perquè no dedicar-li també el temps d’apranentage formal?

Un altre factor que va decantar la balança és que com enginyer, vaig comprendre que el progrés social és més important que el tecnològic, que també és necessari. Vivim en un món millor perquè tenim democràcia, llibertat d’expressió,  i igualtat de gènere (almenys sobre el paper), no perquè existeixen els iPads o els cotxes elèctrics de última generació. Whatsapp és l’exemple de com una aplicació que ens permet comunicar-nos amb més facilitat, no fa que les relacions siguin més intenses, sinceres o personals. Però deixeu-me admetre un punt de demagògia en aquest argument, ja que es pot argumentar que molts dels grans avenços socials de la història venen precedits per un avenç tecnològic que els va propiciar.

Com a persona rigorosa que sóc, m’agraden els problemes amb solució única. Dos i dos són quatre, una màxima que no es pot discutir, de la mateixa manera que hi ha poc marge alhora de determinar el gruix d’una columna que aguanta un pont. L’economia està plena de matisos, i massa vegades de contradiccions. Per recaptar fons, uns proposen pujar impostos i altres baixar-los. Per millorar el sistema sanitari, uns volen liberitzar-lo i altres augmentar les prestacions públiques. La feina dels economistes és evaluar cada proposta a cada situació i oblidar-se de fórmules màgiques com E=mc², per aconseguir l’objectiu que es preten aconseguir. I és que vull pensar que tot economista té com a objectiu millorar la societat des d’un punt de vista econòmic, malgrat que puguin discrepar en la manera de com fer-ho. Aquestes nobles intencions, i poder aportar una nova opinió (fonamentada en fets i arguments) a l’àrea és el tercer motiu pel qual vaig decidir fer el salt.

I si em dedico a l’economia, un màster és poc. Tots els economistes que admiro són doctors, així que ja sé què em toca. De moment estic acceptat a Barcelona, amb la intenció d'anar-me'n a Estats Units. Si m'accepten a alguna universitat per la qual valgui la pena creuar la bassa, us ho faré saber.