Reduir la desigualtat no és només ètic

És pràctic. Nivells excessius de desigualtat juguen en contra del creixement econòmic que tant preocupa a economistes, polítics i empresaris, així que reduir-la podia ser beneficiós per a (gairebé) tothom. 

De la mateixa manera que un cert nivell de desigualtat és necessària i inevitable (l'alternativa seria ser tots clons els uns dels altres), que en una economia els rics siguin molt rics i els pobres molt pobres també té conseqüències negatives. És comú associar mesures per reduir la desigualtat com aplicar impostos progressius, blindar l'estat del benestar, limitar els salaris... amb polítiques que van en detreniment del creixement econòmic. Jo mateix vaig escriure defensant-ho un post que ara haig de matisar. 

Seguint amb la metàfora del pastís, és cert que les polítiques redistributives el fan més petit. Aquest és un argument que molts utilitzen en contra d'aquestes mesures: si "assegurem" la igualtat mitjançant lleis, els de baix es "columpien" i els de dalt es "desmotiven", i tots hi sortim perdent. Però hi ha un efecte indirecte, difícil de quantificar, que sovint es passa per alt: una societat igualitària facilita el creixement.

Imaginem per un moment que estem en aquesta societat igualitària (o significativament menys desigual que l'actual). Si el percentil pobre té accés a la salut i l'educació, serà molt més productiu que si no és el cas. A més, una societat amb aquestes característiques estaria més unida, fet que facilitaria l'estabilitat política que tan preocupa últimament, ja que la política i la economia van agafades de la mà. No només això. Quan les coses van malament, seria més fàcil aplicar polítiques de les que no agraden, si existeix un consens social que són necessàries per mantenir la igualtat, prosperitat i estabilitat aconseguida. 

El problema rau, llavors, en com passar d'una societat desigual com l'actual a una de més igualitària. Les polítiques redistributives per una banda fan el pastís més petit però per altra ajuden a que creixi, de manera que s'ha de buscar un equilibri òptim, equilibri en el que crec que actualment no ens trobem. Tot i així, que existeixin evidències empíriques que la redistribució no implica decreixement són una molt bona notícia, de la mateixa manera que ho són evidències que les societats més igualitàries ho tenen més fàcil per prosperar. 

Si una economia igualitària beneficia a la societat, i a l'economia en si mateix, on hi ha el problema? Que en qualsevol decisió política, uns surten beneficiats i altres surten perjudicats, el que se'n diu eficiència de Pareto. I no costa d'endevinar que als qui no els hi agradaria aquesta proposta és al percentil ric d'aquesta societat, que veuria com cada any l'Estat se'ls hi queda més diners. El país aniria millor, la classe mitja i baixa també, però la alta no. I malauradament, qui pren les decisions en la majoria de països i al nostre en concret, o a ells no els interessa o estan rodejats de masses "amiguets" els interessa encara menys. Com diu Piketty, en un país on el capital està concentrat en molt poques mans, és difícil pensar que el poder no ho estigui. Però si el que exposo en aquest post fos veritat (no dic que sigui mentida, sinó que demostrar una teoria econòmica és molt complicat), se'ls acabaria l'excusa "aniria malament per l'economia", i haurien d'utilitzar la igualment respectable i defensable "els diners els he guanyat jo".

* Varies de les idees presentades en aquest post les he extret de la conferència del  Deputy Director of the Research Department del FMI Dr Jonathan Ostry.