Posar portes al camp

En l'Europa de la lliure circulació de persones i capital (toquem fusta perquè segueixi així), intentar que tothom, empreses i habitants, paguin els impostos on toca mitjançant legislació nacional és tan útil com això, posar portes al camp.

El motiu d'aquest post i del seu títol ve del comentari que un company de feina que va fer quan li vaig mostrar la següent taula:

Nombre d’Institucions d’Inversió Col·lectiva estrangeres comercialitzades a Espanya segons el seu país d’origen
Luxembourg	378
França	277
Irlanda	152
Alemanya	32
Regne Unit	31

Font: Comissió Nacional del Mercat de Valors. Perquè ens entenguem, Institucions d'Inversió Col·lectiva (ICC), no deixen de ser fons d'inversió i SICAVs. 

Que Luxembourg, un país amb poc més de mig milió d'habitants (menys que la província de Girona), encapceli la llista, a hores d'ara no em sorprèn. Que tingui 100 ICC més que el segon país França tampoc. Però això no treu que sigui indignant, i el fet que sigui una pràctica tan habitual i transparent que aparegui en un informe oficial no deixa d'impressionar.

No fa falta perdre el temps investigant quins avantatges fiscals té Luxembourg per atreure tants fons d'inversió, és evident que existeix i és molt important. No obstant, sí que és rellevant entendre perquè aquestes pràctiques no haurien de ser permeses dins la Unió ja que és un joc de suma zero on els luxemburguesos hi guanyen (sinó, com han arribat a ser el segon país per PIB per càpita del món?), a costa de la resta dels europeus.

L'argument liberalista empedernit defensa que, gràcies a aquests paradisos fiscals, o refugis fiscals, o simplement països amb impostos exageradament baixos, els grans estats d'Europa no poden extreure més diners de la seva població. Si aquests augmentessin la càrrega fiscal, els seus habitants tindrien més incentius per evadir impostos i portar-los a aquests països on es paga menys.

Que elevar impostos incentiva el frau, evasió i elusió fiscal és cert, falta saber en quin grau un fet incentiva l'altre. Però que l'objectiu de les nacions sigui augmentar el que paguem els contribuents "per alimentar la burocràcia estatal i que uns visquin de les rendes dels altres etc etc" ja en tinc més dubtes. Als votants els impostos no els agraden, i els polítics el que volen són vots. Aquest altre post en parla.

Però el punt important de la qüestió és l'escala. És casualitat que els països considerats paradís fiscals, o aquells amb taxes molt baixes com Irlanda, siguin petits? (Irlanda té una mida considerable, però no arriba als 5 milions)

No, no ho és i per una raó molt senzilla que s'explica millor amb un exemple. Imaginem que hi ha dos paisos, Gran, i Petit. Gran té una població de 10 milions d'habitants (com podria ser Portugal), i Petit té una població de 1 milió (com podria ser Estònia). Per simplificar, posem que Gran té un PIB de 100 (Unitats Monetàries), i Petit de 10. Finalment, tots dos tenen la mateixa pressió fiscal, que posem al 30%, similar a Espanya, de manera que Gran recapta 30 i Petit 3 mitjançant l'IVA, l'Impost de Societats, l'IRPF... i tots els impostos haguts i per haver. Mentre hi hagi aquest equilibri tot va bé, fins que Petit decideix rebaixar la seva càrrega amb el següent argument:

Si abaixo la meva càrrega del 30% al 20%, passaré de recaptar 3 a recaptar 2. Però un 10% dels impostos que es paguen al país veí vindran al meu perquè els hi surt més barat, un 10% de 30 són 3, que al tipus de Petit són 2 UM. Per tant, recaptaré 2 de la meva població i n'atrauré 2 més del país veí, em quedo amb 4 enlloc de les 3 UM inicials.*

Però què passa si Gran vol utilitzar la mateixa tècnica?

Si abaixo la meva càrrega del 30% al 20%, passaré de recaptar 30 a recaptar 20. Però un 10% dels impostos que es paguen al país veí vindran al meu perquè els hi surt més barat, un 10% de 3 són 0,3, que al nou tipus de Gran són 0,2 UM. Per tant, recaptaré 20 de la meva població i n'atrauré 0,2 més del país veí, sent el resultat 20,2, molt pitjor que la situació inicial.

Per tant, el problema és demogràfic. Els països petits tenen una avantatge competitiva que els permet literalment robar riquesa dels altres, per enriquir-se ells i totes aquelles fortunes i empreses que, lògica i legítimament, volen pagar el mínim.

I aquí arriba Europa. Amb una lògica matemàtica tan simple, i llibertat de moviment de persones i capitals, què es pot fer per evitar-ho? Ara per ara res o posar multes multimilionàries a Apple, i l'exemple de Fons d'Inversió a Luxembourg n'és un exemple. Introduir a hores d'ara un sistema fiscal a nivell UE tal hi com està el pati només acceleraria la desintegració europea, l'error va ser no estrenar-lo juntament amb l'euro.


* Pot semblar exagerat que un 10% dels impostos que es paguen a un país vagin a l'altre, però la relació entre la població de Luxembourg i la de França és més de 1:100, 10 vegades major que l'exemple utilitzat.