Les asseguradores són una estafa

Un client que ha pagat tota la seva vida l'assegurança de la llar i quan té un problema... en té dos: arreglar la fuga d'aigua i aconseguir que la pòlissa li cobreixi.

Fa poc parlava amb un amic i em comentava que no veia gaire ètic el negoci de les asseguradores, que sempre estan alerta alhora de cobrar però que eviten cobrir els costos quan toca pagar. Mitjançant contractes personalitzats, rebuscats, i amb molta lletra petita complementats amb gestions i tràmits innecessaris, acostumen a desemborsar molt menys del que el client preferiria que fessin. Fins fa poc podria estar d'acord amb aquest argument, però no després d'haver estudiat amb més profunditat el sector assegurador.

Hi ha riscs que són massa elevats per assumir-los a títol individual. Les possibilitats que la casa d'una persona s'incendiï són molt petites, però d'arribar a succeir, les conseqüències a la seva vida serien devastadores. Però els riscs, com tot en aquest món, es poden comprar i vendre, i això és el que fan Mapfre, Axa i companyia. Per una quantitat determinada  d'euros a l'any, l'empresa asseguradora assumeix el risc de l'assegurat, comprometent-se a cobrir els costos de reparació de la casa incendiada, i de tot el que hi havia a dins.

En la gran majoria d'ocasions, un client pagarà cristianament l'assegurança de la llar cada any i morirà sense haver causat cap maldecap a l'asseguradora, però algun despistat incendiarà casa seva i la seva pòlissa li cobrirà pèrdues valorades en centenars de milers d'euros. El negoci està en que, un cop sumades totes les primes i restades totes les reclamacions, l'empresa asseguradora hi surt guanyant. O no?

Si aquest for el model, una asseguradora seria un pou sense fons. Concretament, per cada 100 euros que una asseguradora vengués, n'hauria d'afegir 7,4 més per mantenir el negoci. Aquesta dada està esbiaixada perquè té en compte les assegurances de vida (plans d'estalvi), però si s'exclouen i només es consideren les assegurances tradicionals de propietat i danys (automòbil, llar, salut, robatori...), el benefici sobre les primes seria del 5,9%. En el cas del cotxe, de l'1.6%.

On està el negoci, doncs? En la equació màgica diners + temps = més diners. I és que des que una persona subscriu el seu contracte a que eventualment té un accident i recobra una quantitat de diners, l'empresa asseguradora posa en moviment aquests diners prestats per invertir-los de la millor manera que sap i generar-ne una plusvàlua. El negoci esdevé negoci quan al resultat tècnic negatiu del -7,4% esmentat anteriorment, se li suma un 16,5% del marge financer, fent que el marge total de la indústria sigui del 9,1%.

Les assegurances de cotxe mereixen un paràgraf. Primer perquè és el sector que té més exposició a la població ja que assegurar el cotxe és obligatori (a veure si algú és capaç de justificar que la intervenció estatal és negativa en aquest cas) i perquè és gran, deu mil milions d'euros. Aquesta combinació explosiva fa que la competència floreixi per tot arreu, fet que beneficia als consumidors exercint pressió a la baixa als preus, però fins a un límit: el negoci ha de ser rentable. 

En definitiva, si les pòlisses no cobreixen més del que ens agradaria, no és perquè les asseguradores siguin empreses destinades a extreure diners dels ciutadans mitjançant contractes rebuscats i lletra petita, és que si fossin més laxes, o bé hi perdrien diners i deixarien d'existir al cap de poc, o bé ens farien pagar més primes. En aquest negoci tot client té el que desitja sempre que pagui pel servei, però assegurances tot risc a preu de tercers no existeixen.