S'hi havia de ser

Feia mandra, però hi sóc perquè s'hi havia de ser, a la Delegació del Govern per mostrar el rebuig i exigir dimissions a les escoltes d'àudio que s'han publicat. Perquè més important que lo que pone en mi DNI, és viure en un estat democràtic.

Tant a Espanya com a Catalunya estem curats d'espants amb la corrupció, malhauradament. Però el que està passant aquests dies és pitjor, molt pitjor. Que l'Estat i en particular el PP busqui desacreditar dirigents polítics que no interessen per mètodes legals o il·legals no sorprèn, més o menys tots ho sabíem. Que les notícies surtin durant campanyes electorals tampoc (com a mínim en aquest cas proven la seva medicina). Però el que espanta no són els successos, sinò les reaccions.

Exceptuant la decència de no negar les converses, el nivell de cinisme dels dos principals implicats és espectacular. Poden dir sense pudor que se senten víctimes i no culpables dels fets, i que no pensen dimitir. Jorge Fernandez Díaz no vol donar aquest plaer als independentistes, mentre que Daniel de Alfonso amenaça que si el Parlament el destitueix, emprendrà accions legals. I és molt greu. Que existia aquest anomenat GAL mediàtic ja se sabia, però un cop surt a la llum les reaccions haurien de ser immediates. Malhauradament, tothom dóna per fet que no hi haurà dimissions, que és com acceptar passos enrere de progrés democràtic.

Però no passa res, perquè el PP perdrà pocs vots, i un repàs a la premsa és suficient per entendre'n els motius. Que està esbiaixada ho sabem, que mitjans internacionals qualifiquen de dubtosa la llibertat d'expressió i la qualitat del periodisme espanyol també, però les portades d'avui són la gota que fa vessar el got. Govern corrupte, mitjans de comunicació corruptes, la combinació perfecte per sentar les bases de la democràcia. 

I per acabar, per més que de Alfonso intenti fer-nos creure que no va ser ell qui va realitzar les gravacions, com s'han filtrat? I si realment no hagués sigut ell, com explica el Ministre del Interior que es puguin realitzar escoltes al seu propi despatx?

Per tot això, ens hem de manifestar. Servirà de poc, fer canviar una societat i un sistema polític és difícil. Però també ho és construir un estat i si no fos per manifestacions massives any rere any encara estariem demanant una reforma constitucional que seria ignorada. No ens podem quedar dient "en una país normal això no passaria", hem de fer tot el que estigui en les nostres mans per arribar a ser "un país normal".