La vivienda da un 10% de beneficio

Aquest era el titular d’Expansión d’un divendres 26 de maig, animant a la compra d’habitatge per a posteriorment llogar-lo. Un titular del tot estàndard en la premsa econòmica que en moltes altres situacions hagués passat totalment desapercebut. Però en aquell moment se’m va ocòrrer una pregunta molt innocent: i això, és bo?

En altres paraules, què aporta la societat que una persona compri un pis amb el sol objectiu d’arrendar-lo a una altra? En el millor dels casos, l’impacte és nul. És una simple transferència de diners entre persones. El dia 30 del mes l’inquilí té 500 €, i el dia 1 del següent mes, són del llogater. L’impacte seria nul si no fos que, en la immensa majoria dels casos, aquell qui rep la renda té molta més riquesa que qui la dóna. I tots tenim interioritzat que els diners, quants més se’n té menys es valoren. Així doncs, aquest sistema (comprar per llogar), és un simple mecanisme que augmenta la desigualtat d’una societat sense aportar-hi res a canvi.

Funciona de la següent manera. La família A és una família humil, treballadora però sense una gran capacitat d’estalvi. En algun lloc han de viure, i quan es volen comprar un pis veuen que els preus de la zona estan disparats. Si en troben un, han de demanar un crèdit al banc, i malgrat els tipus baixos d’interès, els bancs es neguen a donar-li, pel risc que un dels progenitors perdi la feina. Acaben llogant un pis de 70 m² per 800 € al mes. L’inversor B, en canvi, no té cap d’aquests problemes. Es pot esperar a que la bombolla del mercat immobiliari punxi per comprar els pisos quan són més barats. Pot escollir la zona que més li convingui perquè no té cap lligam amb el pis que comprarà, i el banc estarà encantat de fer-li un préstec, a un tipus d’interés rebaixat. Llogarà el pis per 800€ a la família A, en pagarà 500 al banc durant 10 anys, i 300 per a ell.

El resultat és que s’està drenant riquesa de baix cap a dalt. Cada mes a Barcelona, desenes de milions passen de mans de persones que els necessiten, a persones ja en tenen. Persones que reben un sobresou al mes independentment del seu esforç i treball (llevat del que hagin fet, si l’han fet, per comprar el pis per després llogar-lo).

Aquest post no és en contra del llogaters, i menys contra el sistema del lloguer. Els primers, actuen legítimament d'acord amb els seus incentius, i no els hi podem demanar que lloguin el pis a 500€ si hi ha gent disposada a pagar-ne 800€. De fet, qui no ha fantasiejat mai amb què faria dels diners d'una loteria? Si en fossin suficients, comprar un pis per llogar-lo seria una molt bona opció: un flux de diners cada mes, un actiu real de vida infinita que es revalua cada any, i que pot servir als fills o als néts en un futur no gaire llunyà. 

El lloguer presenta moltes avantatges, en determinades situacions, donada la seva flexibilitat. És impensable que un grup d'estudiants compri un pis. O que un jove treballador ho faci, considerant que al cap de dos anys pot estar treballant a l'altra punta del món. Fins i tot per a una família que no es vol lligar a una zona ni tenir la responsabilitat d'haver de pagar una hipoteca, el lloguer pot ser una bona opció. El problema és quan, en massa ocasions, és la única.

"La solució és el mercat" no funciona, és palès que no és així. L'Estat ha d'augmentar la oferta d'habitatge i llogar-lo a preus raonables. I dic raonables, no a preus tirats com es fa ara, on alguns afortunats paguen un lloguer ridícul mentre que altres en la mateixa situació són abandonats a la seva sort. Pisos senzills i barats, prou senzills i no massa barats de manera que sigui vist com una "ajuda" i no com un "xollo". 

Amb dades de la OECD, Holanda, Àustria i Dinamarca, ja ho han entès: més del 20% dels pisos de lloguer en stock són socials. La pregunta és, quin percentatge és el d'Espanya? No hi ha dades, en part perquè la política d'habitatge correspon a les comunitats autònomes, i vista la web de la Generalitat, sembla que no els interessa que es trobin, però es deu aproximar al 0%.

Més habitatge social, que permeti a famílies tenir un sostre on viure i al mateix temps faci pressió a la baixa als preus de mercat, és la única solució viable que existeix. L'altre és que, seguint la tendència, la impossibilitat de comprar un pis faci que el lloguer sigui predominant, i que per viure a Barcelona cada mes hagis de pagar a una persona amb varies propietats perquè t'hi deixi viure. No sona una mica a feudalisme?

No, l’habitatge no ha de ser considerat com un producte d’inversió comparable als bons, accions o l’or. A cada pis hi ha una família que el necessita per viure, una història, no un bróker o inversor que l’únic que vol és tenir rendibilitat.