Gràcies per tot, Valerià

La vida té un inici i un final. I mentre aquesta passa, nosaltres riem, plorem, ens enamorem, ens decebem, ens il·lusionem... pero per sobre de tot creixem. Avui afrontem la mort d'un ésser estimat. La Natura no distingeix entre bons i dolents, i aquesta vegada s'ha emporat el Germà Valerià. És un dia gris, però no fosc. L'esperit i actitud d'en Valerià es manté viva en tots aquells qui el recordem, en tots aquells qui hem compartit prou temps amb ell com perquè hagi significat un canvi, segurament petit, a la nostra vida o manera de ser. La tristesa d'aquests dies es veurà bastament compensada en l'orgull, que durarà per sempre, d'haver-lo conegut.

Al cau recordem poques persones amb l'energia, el somriure i la felicitat que irradiava en Valerià. Seria facil acordar entre els que estem aquí que l'adjectiu que millor el defineix és feliç. Una felicitat potser difícil d'entendre perquè no s'adapta al model de felicitat de la societat actual, un model de vida tan diferent com necessari. Estima els altres com a tu mateix és un manament cristià que musulmans, jueus, ateus, agnòstics i els aquí presents, podem, i hauriem de compartir. I no hi ha millor manera de demostrar-ho que dedicar la vida al servei, a l'educació, a la comunitat Marista. Aquesta era la vida de'n Valerià, plena i feliç. Lamentem que s'hagi acabat prematurament per l'energia que li sobrava, però no podem fer més que agraïr-li tot el que ha fet per nosaltres.

Per aquells qui no coneixeu la relació que tenia amb el cau, ell era el nostre vincle amb l'escola. Sempre atent a les nostres necessitats, disposat a ajudar-nos i a fer el món, i el nostre agrupament, un lloc millor. La seva dedicació era incomparable, sempre amb un somriure i ganes que li expliquéssim com estava anant tot, què estàvem fent. Els nens també agraïen les seves visites a campaments de Nadal i d'Estiu, aquell dia era un dia diferent.

I pels que ens quedem aquí, sempre, sempre hem de buscar motius per alegrar-nos, fins i tot en els moments on més difícil és trobar-los. I és que irònicament i per fortuna, en Valerià pot deixar aquest món amb el convenciment que el Girona Futbol Club, la seva gran afició després del servei Marista, és un equip de primera divisió i ha pogut veure com guanyava al Reial Madrid. Un pensament per fer aforar un somriure tímid, potser tan tímid que no s'atreveix a materialitzar-se però que pot ser una petita ajuda.

Volem despedir-nos fent-li saber que el trobarem a faltar, que serà un perfil insubstituible, i que desitgem que sigui on sigui, estigui bé.

Descansa en Pau, Valerià