Adéu, Nissan

En l'era del postureig, el més normal és penjar la foto del cotxe que estrenes. Però no m'incloc entre els usuaris d'Instagram i Snapshat i avui no deixa de ser un dia agredolç. Per estalviar-nos uns calerons (i no precisament amb el finançament), i perquè no tindríem on posar-lo, he de dir adéu al Nissan Primera que m'ha vist créixer, des de ben petit, i que més tard he tingut el plaer de conduir.

Diuen que els millenial basen la seva felicitat en les experiències viscudes, però jo sóc dels qui atribueix un valor sentimental a les coses materials, encara que d'això se'n digui materialisme. I un cotxe amb qui he compartit tota la vida podeu suposar que en té molt.

El Nissan tenia molts avantatges respecte d'altres cotxes que ni els de gamma més alta podien superar. El seu motor dièsel que sonava com un tractor permetia saber que els pares em venien a recollir després d'un entrenament molt abans de veure'ls venir. Tenia un parell motor tan elevat, que funcionava gairebé com un cotxe automàtic: podia fer rotondes amb cinquena. Les suspensions estaven tan gastades, que poc em preocupaven les bandes limitadores de velocitat. Com reia quan veia un BMW a 10 per hora per travessar-ne una! 

És gran, molt gran, podia portar de tot al maleter i quan aparco amb un cotxe petit em sento com un pilot d'Airbus utilitzant una avioneta Cessna. El fet de no tenir per posar CDs (cassettes, els que vulguis), era un activador de converses, allò que s'ha de fer quan més d'una persona comparteix un trajecte. I finalment, tenia el millor sistema de seguretat, que mai ha fallat: ser tan poc atractiu que ni un lladre es molestaria a robar ni el cotxe ni el seu interior, i per això em permetia el luxe de no tancar-lo amb clau quan el deixava a llocs de confiança. 

Però un cotxe valorat en 500€ a molt estirar que cada any s'espatllava i n'haviem de pagar 600, no és un bon negoci. La funció "forn" que duia incorporada, al ser fosc i sense aire condicionat, tampoc era adient per als mesos d'estiu, i si l'apretava molt deia "prou" i treia tot el líquid de refrigeració en forma de vapor (al final sortia més a compte utilitzar aigua de l'aixeta). La combinació de "cinturons que no collen" més "frens que no frenen" era un pèl arriscada, però el fet que fos un cotxe que l'acceleració de 0 a 100 km/h es comptés més aviat en minuts que en segons, ho neutralitzava bona mesura. Sobretot en pujada, ja que un 5% de pendent reduïa un 20% la seva velocitat punta, ja de per si baixa. Per acabar, els botons de la ràdio no funcionaven, una finestra s'obria i es tancava quan volia, i el capó amenaçava en caure't al cap si no l'aguantaves, i el circuit d'expulsió de gasos depenia d'una cinta Patex.

Amb tot, em sap greu deixar-lo, són molts quilòmetres, hores i trajectes que he fet amb ell, i m'entristeix pensar que d'aquí uns dies serà desballestat i convertit en un cub de metall. I més, després d'haver vist aquest video sobre l'economia circular, llarg, massa simplificat, però visualment atractiu i recomanable. 

Gràcies Nissan Primera per totes les experiències viscudes, encantat de conèixer-te Nissan Pulsar!